Les polítiques públiques i la necessitat de digitalitzar-ho tot!

Si fem un repàs de tot allò que fem a través d’internet i ho comparem amb el què fèiem fa 5, 10, 15 anys de ben segur que notarem una evolució a la velocitat de la llum! Demanar una cita mèdica, fer tràmits amb l’administració pública, buscar feina, preguntar al chatgpt quin programa posar a la rentadora… Tot això fa que tenir competències digitals no sigui opcional sinó necessari per poder participar amb normalitat en la societat, ja que molts d’aquests tràmits no tenen opció de fer-se presencial, únicament poder resoldre’s per internet. 

Aquesta necessitat genera alhora desigualtats. Segons l’informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Bretxes digitals: noves expressions de les desigualtats,  aquestes desigualtats es poden entendre en tres nivells: l’accés, l’ús i l’aprofitament.

Pensem en el cas de la Carme o la Samira: el problema no són només les competències digitals.

Pel que fa a la Carme, el problema és la manca de formació i inseguretat a l’hora d’utlitzar eines digitals. Detectem una bretxa d’ús ja que li falten les habilitats i la confiança i també una bretxa d’aprofitament, ja que no està treient profit de les TIC per millorar el seu negoci. És evident que l’administració hauria de fer un esforç més gran per oferir formacions adaptades, properes i útils. De fet, iniciatives com l’Estratègia Nacional per a la Inclusió SocioDigital apunten en aquesta direcció, destacant la importància de garantir competències digitals per a tota la ciutadania i posar especial atenció als col·lectius més vulnerables.  

Tot i així, a la pràctica encara hi ha mancances en com arriben aquestes formacions a les persones que les necessiten.

També considero que l’acompanyament és clau. Moltes vegades el problema no és no saber, sinó no tenir ningú que t’ajudi. És per això que les polítiques públiques haurien d’anar més enllà de l’accés i incorporar espais de suport i orientació, tal com també es recull en diferents iniciatives de dinamització social digital, que posen el focus en les persones i en els seus processos d’aprenentatge.

Pel que fa al cas de la Samira, és un clar exemple d’una persona que té les competències digitals però es troba fora del sistema. Si les plataformes no estan ben dissenyades o no són compatibles amb diferents dispositius, acabes tenint barreres igualment. Això contradiu, en part, els objectius de plans com España Digital 2026, que plantegen una digitalització inclusiva i accessible, però que en la pràctica presenten limitacions tècniques i de disseny. Per tant, des de l’Administració cal treballar també l’accessibilitat real dels serveis i tenir en compte les situacions concretes de les persones. 

L’administració predica amb l’exemple?

Podríem dir que a mitges

D’una banda, impulsa marcs com el DigComp i estratègies digitals a gran escala, però d’altra, moltes vegades obliga a fer tràmits en línia sense garantir que tothom pugui fer-los amb facilitat. Això genera una certa contradicció: es promou la digitalització com a avanç, però no sempre es posen els recursos necessaris perquè sigui realment inclusiva.

Les educadores socials tenim un paper molt important en aquest punt. No només per ensenyar a utilitzar eines digitals, sinó per detectar necessitats i ajudar a reduir aquesta distància entre el que es demana i el que les persones poden fer. Hem d'estar presents per acompanyar tothom qui no se senti capaç de desenvolupar-se en el món digital.

Sobre les potencialitats i limitacions del DigComp 3.0

Com a potencialitats destacaria la base tècnica que ajuda a posar ordre, a definir què vol dir ser competent digitalment i a oferir una imatge acurada de tots els serveis digitalitzats actualment, ja que això pot ser útil per la detecció de necessitats i el disseny de polítiques públiques. 

Com a limitacions, principalment em sembla un model bastant general i una mica allunyat de les realitats concretes. Parteix de la idea que tothom pot arribar a aquestes competències, però no sempre té en compte les desigualtats de partida ni els factors emocionals o socials. A més, posa molt el focus en la persona, en el que ha de saber fer, i potser no tant en els problemes del sistema, com passava amb la Samira.

En definitiva, veig el DigComp com una eina útil, però també em sento una mica reàcia a la poca mirada crítica. En la seva presentació posa el focus en procurar que tothom tingui les capacitats: “A mesura que les nostres societats depenen cada cop més de les tecnologies digitals, inclosa la difusió generalitzada de la IA, la necessitat de competència digital esdevé essencial tant per al creixement personal com professional” (Cosgrove, J. and Cachia, R. , 2025 p.5) Aquest propòsit em sembla insuficient ja que això invisibilitza plantejaments sobre la utilitat i idoneïtat real de digitalitzar certes activitats, tràmits o serveis que sempre han estat presencials. Des del meu parer, no ens hem d’adaptar al ritme digital frenètic sinó que és el ritme digital el qual hem d’adaptar a la societat que tenim, diversa, amb gent gran i addiccions a l’ús de dispositius digitals. És necessari tenir com a fita la digitalització de tot allò que sigui possible? És aquí també on veig imprescindible la feina de les educadores socials, no només per detectar necessitats i treballar en la inclusió de tothom sinó per fomentar el bé comú amb una mirada crítica cap a l’evolució digital.

Bibliografia:

- Cosgrove, J. and Cachia, R., DigComp 3.0: European Digital Competence Framework - Fifth Edition, Publications Office of the European Union, Luxembourg, 2025, https://data.europa.eu/doi/10.2760/0001149, JRC144121  

-  Bretxes digitals: noves expressions de les desigualtats. Fundació Ferrer i Guàrdia https://tecnihand-ferrerguardia.odoo.com/ca_ES/blog/publicacions-3/bretxes-digitals-70#blog_content 

- España Digital 2026. Gobierno de España. https://portal.mineco.gob.es/RecursosArticulo/mineco/ministerio/ficheros/EspanaDigital_2026.pdf